ARTICLES CRIANÇA, EDUCACIÓ...

Com funciona la ment d’un bebè?

El bebè quan neix no pensa, ja que per pensar cal com a mínim algun tipus de representació, és a dir, algun tipus d’imatge interna. Aquestes representacions, que el bebè ha de fer del món, no les porta de sèrie sinó que les ha de construir. El que si que té de sèrie són d’una banda els sistemes sensorials i de l’altra les tendències atencionals (el bebè posa més atenció en unes coses que en unes altres.). Els sistemes sensorials són tot allò que ens permet estar en contacte amb allò exterior, com unes entrades sensorials (sentits). El que passa és que inicialment, funcionen de forma descoordinada, és a dir, van per separat, per exemple pel bebè la veu i la cara de la mare són dos coses separades. Encara que ja comença de manera incipient a partir dels quatre mesos, no és fins els sis mesos que el bebè, gràcies principalment a la repetició, no fa un treball actiu de coordinació i arriba a relacionar imatge i so.

En canvi, quan parlem de tendència atencional ens referim, que de manera innata, l’atenció del bebè no és aleatòria, sinó que fixa la seva atenció sobre coses ben específiques. Per exemple, posa més atenció en les cares que en els objectes, predilecció per alguns colors, etc. Quan el bebè mira el món, no l’interpreta com nosaltres, sinó que som nosaltres qui li atribuïm un coneixement que no té, així per exemple, quan tu amagues unes claus, com que ell no té la representació mental de les claus per a ell no existeixen. La percepció dels objectes està condicionada per la representació que tinc d’aquest objecte, en aquest sentit l’infant ha de construir la possibilitat de representar, i això s’aconseguirà actuant mentalment sobre l’objecte, imaginant-lo des de totes les perspectives, etc. Per poder fer-ho, l’infant ha de descobrir que aquest objecte té una entitat (unitat) i és constant (no es modifica).

La prova que aquestes representacions són evolutives són les etapes de Piaget:

 (0-1 mes) Repetició de reflexos de supervivència i domini dels estímuls per sobre l’acció. Construcció progressiva d’esquemes. La informació arriba per mitjà de la repetició i de l’exercici dels reflexos. Hi ha un seguiment visual de la trajectòria de l’objecte (hi ha bebès que ho fan a les poques hores de nèixer.)

(1-4 mesos) “Reaccions circulars primàries”. Comença a actuar amb el medi: organització de les accions, comença a adaptar els reflexes al seu entorn, exploració dins del camp visual, agafa l’objecte i se’l posa a la boca. Ha de fer acomodacions, i fent-les fa un aprenentatge de noves accions que l’ajuden a ordenar el món que l’envolta. No segueix un objecte que s’amaga.

(4-8 mesos) “Reaccions circulars secundàries”. Esquemes d’acció i repetició (interès per la forma com els objectes responen a les seves accions; repetició soroll sonall, el “cuak” d’un ànec, etc.). Coordinació mirada/tacte/oïda. Pot trobar un objecte mig amagat.

(8-12 mesos) “Reaccions circulars terciàries”. Moment on emergeix la intencionalitat, l’infant pot anticipar esdeveniments que li interessen. Hi ha una major concentració en els seus interessos i és més resolutiu en la seva activitat (bona coordinació de les dues mans). Troba un objecte on està amagat, però si l’amagues en un altre lloc busca al lloc de l’èxit.

(12-18 mesos) “Experimentació activa”. Època petits científics. L’infant comença a ser molt creatiu, comença a inventar moltes coses. Utilitza un seguit de recursos cada vegada més variats per aconseguir diferents fins, manipula l’entorn, experimenta amb les trajectòries, els objectes i les persones, etc. Té estratègies per resoldre problemes. Busca l’objecte on està realment, no on l’ha trobat en l’etapa anterior (èxit en els desplaçaments visuals complexos).

(18-24 mesos) “Combinacions mentals”. Les representacions mentals supleixen les accions. Èxit amb els desplaçaments invisibles, sap que l’objecte és allà encara que no hagi vist tots els desplaçaments que has fet per amagar-lo. Passen de la necessitat d’experimentar amb els objectes a la necessitat de joc simbòlic.

Per què fa tot això que hem dit i com ho fa?

Piaget diu que aquestes conquestes (objecte permanent i relacions casuals) es donen gràcies a tot un seguit d’etapes que l’infant va conquerint. En el funcionament mental de l’infant hi ha dos funcions que hi són sempre que són l’assimilació i l’acomodació, que des del començament l’infant posa en marxa. Perquè hi hagin aquests canvis (millora de l’activitat) cal una explicació funcional.

Podem definir assimilació com la utilització d’accions que permeten incorporar una informació al sistema i que alimenten aquesta acció, els objectes es deixen assimilar fins que passa alguna cosa (l’objecte punxa, està amarg, etc.) i l’infant per tant, ha de canviar l’esquema que havia utilitzat fins ara, és a dir, ha de modificar (llavors potser enlloc de mossegar-lo el farà sonar). Tot el que hi ha a l’entorn és assimilable i acomodable. Quan l’acció no li funciona fa una acomodació i ha de canviar d’esquema. L’assimilació i l’acomodació l’hi donaran a l’infant informacions de l’objecte, i gràcies a això s’anirà fent representacions de tots aquests objectes. A mesura que actua sobre els objectes els hi dóna propietats físiques. Quan es troba un obstacle a la seva acció, l’ha modifica i la diversifica (tot això ho ha de fer l’infant per aprendre,és un ésser actiu davant el coneixement). En cada etapa hi ha un seguit d’accions (coordinades, estables, etc.) que van obrint cada vegada més el coneixement de l’infant sobre el món que el rodeja.

Els processos d’emergència del jo (etapa 0-2)

Comencen a evidenciar-se ben aviat, al començament l’infant parteix d’una relació simbiòtica amb els seus cuidadors i figures d’aferrament, simbiosi biològica, abans del naixement, i existencial posteriorment. Entre els quatre i els deu mesos comença a produir-se la diferenciació de l’infant com a subjecte (a partir dels sis mesos) però és molt al començament. Els infants tenen desitjos i els reivindiquen, comencen a percebre que són una persona diferent de la mare. Perquè això passi és necessari que hi hagi la “relació intersubjectiva”, que és el vincle de reciprocitat que s’estableix entre dues persones, a través del qual la mare o el cuidador respon a les necessitats i a les demandes del nadó de forma reiterada. Si no hi ha aquesta interacció, que normalment és fa amb la figura d’aferrament, l’infant no es pot identificar. Les pautes interactives, que són el diàleg que s’estableix entre el nadó i la mare (o el cuidador) creen en l’infant un sentiment d’"efectancia", que es basa en la sensació, per part de l’infant, que és capaç de produir respostes contingents en l'entorn (el que passa és que el seu camp d’interacció és molt limitat, sobretot perquè només veu el que té més pròxim.). Abans dels nou mesos l’infant es queda emmirallat en la mare (sobretot en la cara i la mirada), i també en els objectes. Als nou mesos, l’infant ja sap més el que vol, i comença a descobrir que la mare, no només s’interessa per ell, sinó que també s’interessa per altres objectes i altres persones. Això és un descobriment molt important en el desenvolupament, ja que l’infant és capaç de mirar la mare i allò que a ella li interessa, tot creant el “triangle referencial”. Aquest triangle permetrà l’aprenentatge, ja que l’infant pot aprendre les coses que la mare li ensenya. Aquí comencen el processos d’imitació, i l’infant comença a descobrir, progressivament, sobretot gràcies a la repetició, les intencions de la mare (reconeixement que les conductes són intencionals.) És en aquest moment quan l’infant s’interessa més pel que fan les persones, i no tant per els objectes inanimats com abans, i aquest moment també coincideix amb la por als estranys, ja que no sap si les intencions de l’altre són les mateixes que les de la mare (comença a tenir la percepció que les persones són imprevisibles.)

A partir dels dos anys els infants ja saben molt més el que volen, és l’època de l’oposició i comencen a utilitzar el “no” i el “jo”. Gràcies a aquest “no” l’infant descobreix que té un món intern, que pot ocultar als altres. Els infants diuen que no, perquè tenen la necessitat que tu com a mare deixis d’interpretar tots els seus desitjos com has fet fins ara. Als divuit mesos, la figura d'aferrament i les relacions amb els cuidadors, deixen en l’infant, si han estat satisfactòries, un model intern de relacions interpersonals que establiran les bases per a la formació d '"un model intern de si mateix” què es denominarà “autoconcepte”. En aquest sentit l’aferrament és una bona base per a la socialització posterior, l’infant que no ha fet un bon aferrament ho tindrà més difícil, encara que això no vol dir que l’infant que ha fet un bon aferrament no pugui tenir problemes.

 

EL VINCLE AFECTIU A L'ESCOLA BRESSOL______________________________

La naturalesa de les relacions humanes és molt diversa ja que tots tenim un assortit bagatge d’experiències que conformen la nostra personalitat i la nostra capacitat de relacionar-nos amb els altres. Aquesta interacció mútua depèn de nombrosos factors, entre ells, del tipus de relacions que hem anat creant amb els altres al llarg de la nostra existència, i de la comprensió de les emocions. És evident, que durant la primera infància, aquest teixit de relacions es forgen, primordialment, amb el pares i els familiars més propers, i posteriorment, continuen a l’escola. Precisament, a l’escola és on els infants confronten, tant la seva personalitat, com tot el seu bagatge personal d’emocions, sentiments, desigs, experiències, etc., a una nova realitat desconeguda i incerta. És evident, que qualsevol nova situació o relació personal, ens afecta en major o menor grau, i que el nivell d’adaptació dependrà, precisament, de la reserva de bones experiències que l’infant hagi pogut conservar dins seu. Així per exemple, un infant que hagi après a confiar en els pares, podrà tolerar millor que el deixin sol a l’escola que un infant que hagi desenvolupat un sentiment de desconfiança vers ells, ja que la seva experiència pot arribar a ser molt més traumàtica. Sobre aquesta base que construïm, anem expandint la nostra experiència per tal de créixer de manera integral (física, mental i emocionalment), tot atrevint-nos a explorar nous territoris i afrontar nous reptes.

Per tant, és evident que l’entrada a l’escola pot originar un renou emocional tan gran que fa necessari un embolcall afectiu segur, per part de pares i educadors, que permeti a l’infant gestionar tot allò que sent i experimenta davant d’aquesta nova situació, sentiments tan variats com l’incertesa, la vergonya o a la por. Podríem dir, doncs, que l’acollida afectiva és una part essencial del període d’adaptació dels infants a l’escola, i que els mestres tenen una gran responsabilitat a l’hora de facilitar experiències que estimulin la confiança i la seguretat. El professorat doncs juga un paper primordial en aquesta acollida de l’infant, ja que d’una banda, ha de contenir un nombre molt elevat de sentiments, emocions i experiències, i de l’altra, ha de gestionar un cúmul de relacions que l’infant estableix tant amb ell, com amb el seu grup d’iguals, relacions que tenen la base en la pròpia experiència de relacions de l’infant, i que condicionen, en bona part, la seva capacitat d’aprenentatge. Per tant, podem veure, que l’aprenentatge va molt lligat a la pròpia experiència emocional i als vincles que establim amb els altres.

L’escola bressol, constituïda per un grup de professionals, conscients de la importància de la seguretat afectiva dels infants d’aquestes edats, cuiden especialment aquests vincles afectius, i fomenten tot allò essencial, per tal que els infants puguin sentir-se segurs i protegits a l’escola. D’una banda, han de tenir un ampli coneixement cognitiu que els hi permeti entendre les diferents etapes evolutives de l’infant, i de l’altra, han de potenciar tot allò que ajudi a l’infant en el seu propi progrés personal. El vincle afectiu a l’escola bressol hi és palès des de dos punts de vista. Per una banda, i com ja hem comentat amb anterioritat, el vincle de l’infant amb la mare (i/o el pare) que és el que fonamentarà les bases d’autoconfiança i seguretat de l’infant; per altra, el vincle que aquest estableix amb l’educador/a. És evident que la base afectiva és la mateixa, però no els límits d’aquesta afectivitat. A l’escola es busca que l’infant se senti segur i còmode, i que amb això es vegi capaç de fer coses. En aquest sentit, la seguretat que li dóna la seva presència, permet a l’infant estar tranquil·lament, fent coses, en presència de l’educador. Aquesta seguretat ja demostra que hi ha un vincle afectiu.

En aquest sentit, un aspecte important que haurien de tenir en compte les educadores és les fases, per les quals, poden passar els infants durant la separació de les figures d'aferrament:

Inicialment, es sol produir una fase de protesta, que pot tenir una durada variable depenent de cada infant, i s'inicia, normalment, quan prenen consciència que es queden sols. Durant aquesta fase, l'infant intenta recuperar les figures d'aferrament amb conductes com el plor, intents de fugida, etc. Posteriorment, hi ha una fase d'ambivalència, en la qual, si  està separat de les figures d'aferrament durant un temps més llarg, passa a una fase caracteritzada per la disminució de la protesta, i per un comportament d'ambivalència entre els dos cuidadors. Malgrat tot, encara manifesta signes i conductes d'ansietat per la separació, però sembla donar-se per vençut i haver perdut l'esperança de retrobar les figures d'aferrament. Amb tot, comença a acceptar l'ajuda que li ofereixen, tot i que de sobte pot manifestar un rebuig inesperat. En aquest període, quan es retroba amb la figura d'aferrament no sembla interessat en ella, i normalment respon amb hostilitat. I per últim, podríem parlar d’una fase d'adaptació on finalment l'infant acaba adaptant-se a la nova situació, supera l'ansietat i restableix nous vincles afectius amb els que el cuiden.

Per tal de superar totes aquestes pors, inseguretats i angoixes, l’escola bressol compta amb un període fonamental, a l’inici de l’escolaritat, que és el període d’adaptació. Aquest període decisiu és de vital importància per l’infant, i ha de fer-se amb especial atenció als seus ritmes i a les seves diferencies fonamentals: cada nen/a arriba a l’escola amb una família i una història diferents, un tipus especial de vinculació amb els adults i els objectes, que els diferencia en les seves actituds, comportaments i conductes. Per tant, l’adaptació adquirirà, per a cadascú, una forma i un temps personal. El que s’intenta amb una adaptació progressiva, és que l’infant pugui superar millor el conflicte que provoca la separació, i el dolor que això suposa, per tal de submergir-se en un entorn que li permeti l’evolució dels processos de maduració i la posada en marxa del procés de desenvolupament.

Un altre element amb el que compte, l’escola bressol, per tal d’assegurar una bona vinculació afectiva amb els infants, és el lligam que s’estableix amb les famílies, ja que fins aquest moment, era la família la que proporcionava a l’infant la tranquil·litat, la seguretat i l’afecte necessaris. Amb els màxims canals de comunicació oberts, s’aconseguirà la confiança i la seguretat necessàries per a una bona separació i l’establiment de nous vincles afectius.

El fet d’establir un bon diàleg fa que totes les parts entenguin la funció de les altres i això dóna peu també a respectar la tasca de cadascú i a participar-hi.

Un altre dels aspectes que determinen i condicionen el vincle afectiu dels infants amb les persones que els cuiden, és el nombre d’hores que els infants passen a l’escola bressol i la ràtio d’infants que tenen les cuidadores. En aquest sentit, a les escoles bressol municipals, hi ha un nombre d’hores establertes per llei, cinc hores diàries, i també una ràtio determinada que és, aproximadament, la següent: set/vuit lactants, deu/tretze infants d’entre un i dos anys, i uns divuit/vint infants d’entre dos i tres anys, que ja són els més grans.

D’altra banda, els espais constitueixen un element més que reforça la creació del vincle afectiu, a través d’espais pensats pels infants que proporcionen seguretat, confort, benestar i s’adapten plenament a les seves necessitats. Amb altres paraules, els fan sentir com a casa.

Així doncs, tot el que conforma o hauria de conformar, l’escola bressol ha d’ajudar a afavorir aquesta vinculació afectiva amb l’infant, potenciant al màxim les seves capacitats i el seu desenvolupament com a persona.

Per concloure, del vincle afectiu durant la primera infància, n’hauríem de destacar alguns aspectes que considerem importants: Un d’ells són els beneficis que una bona vinculació afectiva produeix en l’infant, i l’altre són les possibles problemàtiques que el no-establiment del vincle poden originar.

En termes generals, es pot afirmar que els infants que presenten una vinculació afectiva segura tenen una major diversitat de capacitats i competències (comunicatives, socials, d’autonomia, etc.) que els nadons amb vinculacions de menor qualitat, una d’elles és la competència cognitiva. En aquest sentit, molts estudis demostren la major capacitat de resolució de problemes en infants amb un vincle segur. Això no vol dir que els infants amb vinculació insegura, estiguin predestinats a tenir problemes, en alguns casos l’experiència a l’escola bressol, pot ser molt enriquidora i posar en evidència que, independentment, del nivell de vinculació amb les figures de referència, altres circumstàncies de l’entorn poden ser igualment rellevants per a la seva vida posterior.

Un altre d’aquests beneficis psicològics fonamentals d’una bona vinculació afectiva, pot afavorir a tenir resiliència, que és aquesta capacitat per recuperar-se després d’un fet traumàtic. Així mateix, també ajudarà a vèncer la frustració, a desenvolupar la confiança en un mateix, i  proporcionarà recursos per interactuar amb el món extern, tot interessant-se per ell. No podem oblidar tampoc que l’autoestima neix, precisament, d’aquesta vinculació afectiva. De l’amor i seguretat que ens han donat, a l’amor i seguretat que hem d’aprendre a donar-nos a nosaltres mateixos abans de ser capaços de donar-ho als altres.

En resum, hem de destacar la importància fonamental d’establir vincles emocionals satisfactoris, des dels primers mesos de vida, per tal de minimitzar possibles dificultats. D’altra banda, no podem oblidar que els vincles afectius continuaran produint-se al llarg de tota la vida de l’individu, amb les conseqüents adaptacions que cada etapa requereix.